miércoles, 10 de octubre de 2012

SAMBORI

Fotografía de Marais Poitevin



SAMBORI




There is a cup in the landscape buried under the indefinite
as if it would last: salt, sugar, salt.Ann Lauterbach




Dorment de les més fosques hores, Ella a la fi desperta, rosega el baf de la substància del desig que només troba pensament de natura sense l’ombra de l’arbre, amb fràgils vocals d’enfiladisses trenca el mur dels mots que tremen, i en acabant amb el tiró de les dents esguita la carícia de l’humor de rosa de serp dins de la sang que mormola com el llarg, dolç riu de la Perrot-Bishop, des de la segona fila del llit de la representació única -posta de llarg- de l’exhumació gòtica de l’himen amb l’apèx de la llengua de poeta que anuncia la darrera oportunitat de la joia, el retorn de pulque al poema embotellat en el sexe líric de la dèria, delerosa riuada d’escuma de vaixell encés i velam de lluernes pels llençols udolants al territori de les àligues desflocades, però cap asfodel del dessentit. (Només tu podries revestir de significat el cucam dels símbols, l’escorrim perfumat de veus del viatge cap a l’alba de la flor del no-res, el poema exsudat cap al somni i refer-lo des de l’oix, com amassada de paraules que mai no assolirà el cove de la mà que atenta els relluents àtoms de l’arc del cel, les rodalies desficioses de la son a l’horitzó de la pluja, els ingredients del dolor a l’escorça de l’ull que em llegeix) com la set del paisatge més infinita i els seus contraris, efímers, sal, sucre, sal.


INFERNÁCULO



There is a cup in the landscape buried under the indefinite
as if it would last: salt, sugar, salt.Ann Lauterbach




Durmiente de las horas más obscuras, Ella finalmente despierta, roe el vaho de la sustancia del deseo que sólo cree pensamiento de natura sin la sombra del árbol, con frágiles vocales de enredaderas rompe el muro de las paredes que tiemblan, y luego con el tirón de los dientes salpica la caricia del humor de rosa de sierpe en la sangre que rumorea como el largo, dulce río de la Perrot-Bishop, desde la segunda fila del lecho de la representación única -puesta de largo- de la exhumación gótica del himen el ápice de la lengua de poeta que anuncia la última oportunidad del regocijo, el retorno de pulque al poema embotellado en el sexo lírico de la obsesión, añorada riada de espuma de bajel encendido y velamen de luciérnagas por las sábanas ululantes en el territorio de las algas sin caireles, pero ningún asfodelo del desentido. (Sólo tú podrías revestir de significado el gusamen de los símbolos, el reguero perfumado de voces del viaje al alba de la flor de la nada, el poema exudado hacia el sueño y rehacerlo desde la náusea, como amasijo de palabras que nunca alcanzará el cuévano de la mano que atenta a los relucientes átomos del arco iris, las cercanías del duermevela en el horizonte de la lluvia, los ingredientes del dolor en la corteza del ojo que me lee) como la sed del paisaje más infinita y sus contrarios, efímeros, sal, azúcar, sal.
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario