miércoles, 23 de enero de 2013

LA LLUM TÉ LA DENSITAT DEL SILENCI

Imatge presa de la xarxa





LA LLUM TÉ LA DENSITAT DEL SILENCI




Dans la fidélité, nous apprenons à n’être jamais consolés
René Char





No t’il·lumines d’immens,
però vius a la cruïlla dels sens-llençols
en l’antesala de la morgue dels mots suïcidats,
amb el menyspreu dels pesadors de nervis en el darrer record,

 justament al cantó on es dirimeix l’absolut quotidià
de la buidor col·lectiva,
els agents patògens en l’organisme viu del vers que t’encripta,
despersonalitzes la sutura dels melics dels àngels desnonats,
coneixes com l’íntim batec de cor la immundícia dels amors llunyans, 

ets la flor més fosca que travessa la set del desconcert,
la medul·la del crit que infanta els símbols de la nit,
la melangia de la copa d’argent viu,
la pluja que llepa les ferides de la superstició del teu sexe. 





LA LUZ TIENE LA DENSIDAD DEL SILENCIO




Dans la fidélité, nous apprenons à n’être jamais consolés
René Char




No te iluminas de inmenso,
pero vives en la encrucijada de los sin-sábanas
en la antesala de la morgue de las voces suicidadas,
con el desdén de los pesadores de nervios en el último recuerdo,

 justo en la esquina donde se dirime el absoluto cotidiano
de la vaciedad colectiva,
los agentes patógenos en el organismo vivo del verso que te encripta,
despersonalizas la sutura de los ombligos de los ángeles desahuciados,
conoces como el íntimo latido de corazón la inmundicia de los amores lejanos, 

eres la flor más oscura que atraviesa la sed del desconcierto,
la médula del grito que da a luz los símbolos de la noche,
la melancolía de la copa de hidrargirio,
la lluvia que lame las heridas de la superstición de tu sexo.  


No hay comentarios:

Publicar un comentario