Imatge presa de la xarxa
LA LLUM TÉ LA DENSITAT DEL SILENCI
Dans
la fidélité, nous apprenons à n’être jamais consolés
René
Char
No t’il·lumines d’immens,
però vius a la cruïlla dels
sens-llençols
en l’antesala de la morgue dels
mots suïcidats,
amb el menyspreu dels pesadors de
nervis en el darrer record,
justament al cantó on es dirimeix l’absolut
quotidià
de la buidor col·lectiva,
els agents patògens en
l’organisme viu del vers que t’encripta,
despersonalitzes la sutura dels
melics dels àngels desnonats,
coneixes com l’íntim batec de cor
la immundícia dels amors llunyans,
ets la flor més fosca que
travessa la set del desconcert,
la medul·la del crit que infanta
els símbols de la nit,
la melangia de la copa d’argent
viu,
la pluja que llepa les ferides de
la superstició del teu sexe.
LA LUZ TIENE LA DENSIDAD DEL SILENCIO
Dans
la fidélité, nous apprenons à n’être jamais consolés
René
Char
No te iluminas de inmenso,
pero vives en la encrucijada de
los sin-sábanas
en la antesala de la morgue de
las voces suicidadas,
con el desdén de los pesadores de
nervios en el último recuerdo,
justo en la esquina donde se dirime el
absoluto cotidiano
de la vaciedad colectiva,
los agentes patógenos en el
organismo vivo del verso que te encripta,
despersonalizas la sutura de los
ombligos de los ángeles desahuciados,
conoces como el íntimo latido de
corazón la inmundicia de los amores lejanos,
eres la flor más oscura que
atraviesa la sed del desconcierto,
la médula del grito que da a luz
los símbolos de la noche,
la melancolía de la copa de
hidrargirio,
la lluvia que lame las heridas de
la superstición de tu sexo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario