HIDRARGIR DEL DESIG

Imatge presa de la xarxa

 HIDRARGIR DEL DESIG

M’afones al llit i em recorres la pell a través de les forests caduques on habita la memòria de la infantesa. Inventes tota mena de comparar-me als rius de l’espill, als cabells de l’aigua, als focs làbils de l’hidrargir, ara que no sóc més que el fil d’aram del teu desconhort a tornadia.

(de La tardor entesa, 2013)

AZOGUE DEL DESEO

Me hundes en la cama y me recorres la piel a través de los bosques caducos donde habita la memoria de la niñez. Inventas toda forma de compararme a los ríos del espejo, a los cabellos del agua, a los fuegos lábiles del azogue, ahora que no soy más que el alambre de tu desconsuelo a devolver el día.

DO

Imatge presa de la xarxa

DO

La carasseta

i jo, el mateix espill

despullat d’ales.

(de La tardor encesa, 2913)

DON

El antifaz

y yo, el mismo espejo

desnudo de alas.

COMPTAT I DEBATUT

Imatge presa de la xarxa

COMPTAT I DEBATUT

Em fas responsable de la tardor

com a la serpent de la saviesa.

(de La tardor encesa, 2013)

EN RESUMEN

Me haces responsable del otoño

como de la sabiduría a la sierpe.

SONA A DOLÇA TEMPESTA

Imatge presa de la xarxa

SONA A DOLÇA TEMPESTA

Res no esperen els morts en aqueix lloc

Mahmoud Temizyürek

Mulles l’orella del neguit trenat d’aigües baixes i reverberes com la pedra del caos en peüngla del cavall que desitja la bufada del vent dins de tu.

SUENA A DULCE TORMENTA

Nada esperan los muertos en aquel lugar

Mahmoud Temizyürek

 

 Mojas la oreja de la desazón trenzada de aguas bajas y reverberas como la piedra del caos en pezuña del caballo que desea el soplo del viento dentro de ti.

LA PARITAT

Imatge presa de la red

LA PARITAT

Deus e os pardais

Antonio Brasileiro

Encara més:

Déu serà dels ocells

folla memòria.

(de Pregonares la llum, 2013)

LA PARIDAD

Deus e os pardais

Antonio Brasileiro

Más todavía:

Dios será de los pájaros

loca memoria.

FONG DE VELLUT

Imatge presa de la xarxa

FONG DE VELLUT

Em duus la nit,

com un vòrtex de sorra

davall de l’aigua.

(de Pregonares la llum, 2013)

HONGO DE TERCIOPELO

Traes la noche,

como un vórtex de arena

bajo del agua.

CONVENTUAL

Imatge presa de la xarxa

CONVENTUAL

El desig punyent colpeja la fusta.

L’arc del violí entre les dents.

(de Pregonares la llum, 2013)

CONVENTUAL

El deseo punzante la madera golpea. 
El arco del violín entre los dientes.

PERTOT ELS PROPÒSITS D’ESMENA

Imatge presa de la xarxa

PERTOT ELS PROPÒSITS D’ESMENA

Voldríem acaronar els fruits de la nit sense necessitat de psalms ni de saltiris al pit, amb o sense miracles de cec, però ens acomiadem del ritme de les teules del possible mentre ens aguaita la rosada... 

(de Pregonares la llum, 2013)

POR DOQUIER LOS PROPÓSITOS DE ENMIENDA

Acariciar querríamos los frutos de la noche sin necesidad de salmos ni de salterios en el pecho, con o sin milagros de ciego, pero nos despedimos del ritmo de las tejas de lo posible mientras nos acecha el rocío...

MANTIS RELIGIOSA

Imatge presa de la red

MANTIS RELIGIOSA

 

A Natalie Wood

 

Quan el lector sabedor abasteix d’insectes el jardí del poema, la realitat mateixa deixa de ser al defora. És com la tardor velada en la nokia d’un turista nipó al llindar de la terrassa del vell antiquari...

(de Pregonares la llum, 2013)

MANTIS RELIGIOSA

A Natalie Wood

                         

Cuando el lector sabedor abastece de insectos el jardín del poema, la realidad misma deja de existir afuera. Es como el otoño velado en la nokia de un turista nipón en el umbral de la terraza del viejo anticuario…

ALS CAPCIRONS DE LES ALES

Imatge presa de la xarxa

ALS CAPCIRONS DE LES ALES

Com ganivet amb irisacions de plata al mànec damunt del marbre polsegós, la soledat és una ciutat buida entre els taüts dels teus pits, fractals de matinada. El regust de la muda d’una serp rovellada als plecs dels teus genolls. Fins i tot, tinc a plom el ritme:

fulgor desposseït d’estels,

òrbites dels ulls del miratge,

moaré humit dels dits abstrets,

perifèria sotragada de les natges

                 i la fi de sendera…

A la ribera de les sandàlies inocule l’empremta del sexe.  

(de Pregonares la llum, 2013)

 

EN LAS YEMAS DE LAS ALAS

Como cuchillo con irisaciones de plata en la empuñadura sobre mármol polvoriento, la soledad es una ciudad vacía entre los ataúdes de tus pechos, fractales de madrugada. El regusto de la muda de una serpiente herrumbrosa  en los pliegues de tus rodillas. Incluso mantengo a plomo el ritmo: 

fulgor desposeído de estrellas,

órbitas de los ojos del espejismo,

moaré húmedo de los dedos ensimismados,

periferia sacudida de las nalgas

                 y el fin del sendero…

En la ribera de las sandalias inoculo la huella del sexo.